Mnemosyne. Derives i fragments en la producció de memòria

Un homenatge a José Luis Soler

José Luis Soler Vila (1956-2024) va ser un empresari compromés amb el seu entorn, apassionat per l’art i conscient que la cultura és un bé essencial per a la societat. Al costat de la seua esposa, Susana Lloret Segura, i amb l’assessorament de Vicente Todolí, va crear una valuosa col·lecció d’art abstracte i fotografia. El seu llegat, amb més de dos mil fotografies de destacats autors internacionals, busca mantindre’s viu i compartir-se amb la comunitat artística i el públic.

La Col·lecció José Luis Soler i PHotoESPAÑA han creat un premi anual per a honrar la seua memòria, destacar la seua col·lecció fotogràfica i fer costat a nous talents en investigació, comissariat, mediació i gestió cultural. Este guardó busca donar visibilitat a comissaris emergents, espanyols o estrangers residents a Espanya, des d’una visió de mecenatge que també reconeix la seua labor.

En la seua primera edició, el Premi de Comissariat José Luis Soler ha recaigut en el projecte expositiu Mnemosyne. Derives i fragments en la producció de memòria, comissariat per la historiadora de l’art Eva del Llano (l’Havana, 1997) i obert al públic en este espai, la nova Sala José Luis Soler, com a part de la programació oficial de PHotoESPAÑA 2025.

Mnemosyne.
Derives i fragments en la producció de memòria

A partir d’una selecció d’obres de la Col·lecció José Luis Soler, esta exposició proposa entaular un diàleg amb la temàtica de PHotoESPAÑA 2025, Després de tot. Gràcies a la trobada dels discursos de Ferrán García Sevilla, Hamish Fulton, Jonas Mekas, Iñaki Bonillas i Takuma Nakahira, el projecte aposta per un enteniment descentralitzat de la memòria, on són importants les interaccions, no els discursos tancats, i on es destaca el paper crític de l’espectador com a coproductor de l’obra.

La idea de la mostra naix de la serialitat. Més que una exposició d’imatges, és un intercanvi de teixits visuals i d’ambients. La serialitat possibilita contindre el temps, l’espai i la mirada del fotògraf, permetent una complexitat que una sola imatge no podria provocar. Cada imatge cobra sentit en relació amb les altres. Com la memòria, construïda des de múltiples veus, el relat del conjunt fotogràfic és no lineal, per a ser recorregut i experimentat.

La nostra mirada està condicionada per estructures, models i angles establits que dicten com hem d’experimentar el món. Ferrán García Sevilla reflexiona sobre la representació. Iñaki Bonillas revisa un arxiu familiar per rescatar elements en segon pla i crear contrarrelats de la memòria oficial. Hamish Fulton, l’artista caminant, transforma el caminar en obra. Jonas Mekas revela la poesia de la imperfecció. Takuma Nakahira mostra la polifonia de la ciutat en la seua velocitat i subjectivitat.

Esta experiència afectiva capta l’atenció del visitant en un primer moment, però cada obra inquieta des de perspectives distintes: la representació, la naturalesa, el pas del temps, l’arxiu, la subjectivitat, el poder. En l’encreuament de mirades, derives i fragments, sorgixen múltiples lectures que ens parlen de com ens relatem a nosaltres mateixos.

Eva del Llano, comissària